Capítol 1
Vet aquí que una vegada hi havia
una solitària informàtica, que es dedicava a reparar ordinadors vells, a la
qual tothom anomenava Senyora Windows. Un bon dia, mentre remenava una colla de
cables i peces, va notar que aquestes es movien, i a l’instant una idea genial
li va passar pel cap. Construiria un robot que li fes companyia! Se sentia tan
sola entre aquell munt de ferralla!
- Quin nom li podria posar? -es
va dir-. Li diré Eva. Aquest nom li durà sort. Encara recordo la meva
professora de ciències… Ai, quin amor que sentia!
Havent trobat un nom pel seu
robot, va començar a treballar de valent, i li va fer tot seguit el front, la
boca, i en acabat els ulls.
Uns quants cops de martell
després, imagineu-vos la seva alegria quan una fantàstica robotina va obrir els
ulls meravellada.
Aleshores, després dels ulls, li
va fer el nas; però el nas, tot just fet, va començar a créixer; i creixent,
creixent, creixent, es va fer, en pocs minuts, una nàpia que no s’acabava mai.
La robotina va arrencar a riure,
deixant anar una curiós so metàl·lic.
- Que n’és, de bufona!!
Encara no havia acabat de dir-ho
que l’Eva va allargar el braç i li va arrabassar les ulleres.
- Eva! Torna’m les ulleres ara
mateix!
I
l’Eva, en lloc de donar-li, se les va posar i va començar a ballar com si d’un
anunci es tractés.
